El nostre diari.

XVII / XI

Hola hem dic Pere i la veritat soc un home sense treball, per aixó hem costa molt mantindre a la meua família. La meua esposa es diu Catalina i tinc un fill al que diuen Joan. Catalina i jo ens varem conéixer farà 23 anys, va ser un encontre massa típic. Els postres pares es coneixien i pensaven que era lo millor per a nosaltres estar junts. Al principi no voliem estar junts però ens consequèrem millor i ens gustàrem. Als pocs anys de casar-nos, varem tindre a Joan, que ara te 20 anys. Ell sempre a detestat la forma de viure del poble, es molt “liberal” per aixó no m’agrada que diga el que pensa. Bueno, ara parlaré de mi, jo tinc 46 anys i m’agrada molt treballar, per la simple raó de que pense que si no treballe la meua familia hem pot abandonar. I com ara no tinc treball, hui mateix he agafat l’abric i m’he decidit a anar a buscar treball. Quan anava pel carrer, m’he trobat un cartell que posava que ens dirigirem a una cassa per a tindre treball. Com estava disposat a treballar he anat. Per desgràcia, era de torturador, i ara que havia anat no hi havia marxa enrere. No se si ho he dit abans, pero deteste la violencia. No pense que torturant o cobrant-se la vida de una persona varen a fer reaccionar a la gent… Pero jà no hi havia volta enrere. Demà et conte el meu primer dia.

XVIII / XI

Hola de nou, hui ja perdí he començat el meu nou treball. No hem feia gens de gràcia. M’he alçat a les 6 del matí i me postha la meua vestimenta. He desdejunat i m’ha sentat molt bé. Els desdejunis de Catalina no els camviaria per ninguns, i m’he dispost a eixir de cassa. Quan he arribat, m’han donat una charla. Un home vestit amb una túnica ha començar a dir-me que la tortura era el millor càstic de Déu. Que si una persona deia lliurement el que pensava, no tenia dret a viure. En eixe moment m’he acordat del meu fill. M’han posat molts exemples de gent que s’ha mort per dir el que pensava, i m’han comentat com seria si no s’haurien mort… Cap vegada tinguen raó.

Quan he arrivat a cassa, al mig dia, l’he contat a Catalina tot el que m’han dit, i li he dit que m’han fet cambiar d’opinió. A ella no li feia molta gràcia, diu que m’han contat mentides… Jo no se qui diu la veritat, i qui la mentida però me sentisc feliç perque tinc un treball, bo o roin, pero un treball en el que mantindre la meua familia. Després de dinar he tornat a treballar. M’han contat mes coses i ara si, m’han convenscut , inclós m’agrada. M’han dit que demà tinc la meua primera torturació. Un home lliberal ha dit el que pensava a la plaça del poble… va ser torturat fins la mort. Ja et conte. Fins demà.

XIX / XI

Hola, hui ha sigut un dia molt dur, he torturat a un home que estava acusat per la inquisició per expressar els seus pensaments en la plaça del poble. Quan he entrat a la sala de torturar, he sentit un poc de por i fins i tot llàstima per l’home, pero després quan he començat a torturar-lo, no he sentit res, sols ganes de fer-li mes mal.

He estat torturant-lo mes de sis hores i els seus crits m’agradaven, sentia que feia algo bo per als meus i per al poble, sentia que ajudava a que el poble siguera mes feliç, sense imbècils com eixe home.

Escrivint aço hem sentisc un poc cruel… però estic fent lo millor per a tots, perque eixes persones que volen acabar amb la tranquilitat d’un poble expressant les seues idees, mareixen la mort i el dolor.

Demà al mati cremaran el cos de l’home en la plaça jo no aniré, perque tinc que continuar treballant. Demà seguire contant, que tinc que sopar.

Fins demà.

XX / XI

Hola, hui es el pitjor dia de la meua vida, em sent fatal, com si s’haguera acabat el món per a mi. Hui quan he tornat a cassa després de treballar, la meua dona Catalina, plorant histèricament, m’ha donat la pitjor noticia de totes… el meu fill Joan, ha sigut capturat per la inquisició, segons pareix ha anat de casa en casa per tot el poble intentant convèncer a la gent dels seus pensaments estúpids.

I la gent del poble al no estar d’acord amb les seues idees, l’han capturat i l’han entregat a la inquisició.

Que farem ara Catalina i jo sense Joan?

Que farem sense el nostre únic fill?

El pitjor es que no podem fer res per salvar la vida del nostre fill, o millor dit, el pitjor es veure morir al teu propi fill. Ojala que demà al alçarme, tot haja sigut un malson i que Joan seguisca a casa, a casa amb nosaltres… Fins demà.

XXI / XI

La meua agonia i vergonya m’ha obligat a prendre la meua ploma en les meues mans per a poder desfajar la meua indecitjable ànima. Hui s’ha celebrat el juí de Joan, el meu volgut fill. El tribunal dictà sentència, tots nosaltres ja sabiem. Van donar dos opcions, si es realitzava una confesió dels lloms del meu fill este reberia una mort ràpida i indolora, del contrari si no aconseguien eixa anhelada confesió este patiria la purificació amb el dolor. Maleisc el moment en el que el meu fill, Joan, escopint al sól es va negar a pronunciar paraules en contra d’eixos desgraciats pensaments que es van apoderar del seu esvalotat cap. Audisc a Déu cada nit demanant que no em done mals moments, les meues pregàries han caigut en basa trencada. Per que, un dels mals moments, que ni en les meues peors pesadilles s’han presentat, se ha fet realitat en el moment que el inquisidor em va demanar que jo fora l’encarregat de traure els crits d’agonia de la gala del meu fill, la por em va poder, si no complia amb el requisit de la Santa ordre, jo caeria amb el meu fill. Encara porte en les meues orelles els crits del meu fill. Després d’aquelles hores en la sala de tortures el meu filla va rebre cristiana sepultura. La meua esposa, Catalina, m’ha retirat la paraula i està empaquetant les seues pertenencias. Em sembla que sen va anar. No puc mes amb aquesta pena, crec que la meua vida la extraviat el sentit, asoles veig solucio per a aquest dilema… la mort.

Adeu, fins sempre.